El racó de la militant

Un bon anàlisi de la realitat política concreta s’ha de contextualitzar en el seu desenvolupament històric, de manera que les dinàmiques subjacents queden al descobert. És d'aquesta manera que podrem comprendre la situació en qüestió. Nogensmenys i des d'una perspectiva marxista, la importància d’una tasca d’aquestes característiques és oferir perspectives d’actuació futures per a empènyer l’esdevenir en una direcció o altra: comprendre la història és la condició de possibilitat per poder actuar-hi políticament, com predicava Josep Fontana. Precisament aquesta és la màxima que persegueix Joan Tafalla en l’article de Catarsi on utilitza Antonio Gramsci com a eina interpretativa per abordar el conflicte polític català. La lluita per l’alliberament nacional, en un “bloc històric” (fraseologia gramsciana) com el Regne Borbònic d’Espanya, s’ha d’entendre en relació amb la construcció fallida d’un estat nació incapaç de completar la seva pròpia constitució. D’ençà d’un primer inte

Abans de res m’agradaria recomanar a tot militant de la nostra organització aquest llibre. Els Soviets no només és un relat històric, sinó que també és una guia de com encaminar la nostra lluita. A la primera part del llibre trobem una explicació molt detallada, a mans d’Andreu Nin, de com van funcionar els Soviets. Des de el seu naixement a les fàbriques, en forma de vagues en mans dels obrers, com després es va anar estenent per tota Rússia amb una organització digna d’admirar i com finalment el 25 d’octubre de 1917– amb l’ocupació dels edificis públics- acaba triomfant la revolució soviètica. Des de un principi queda clar que el protagonista d'aquesta història és el poble organitzat. Un poble oprimit cansat de la burgesia i de l'explotació. Doncs és des de la organització, des de les vagues, des de la dictadura del proletariat l’única manera amb que podem acabar amb el capitalisme, i és aquest el camí que nosaltres també hem de seguir. La segona part ens trobem l’escr

La figura més coneguda del Che per tothom és la de guerriller. Però el Che, més enllà de ser una persona que volia acabar amb un sistema, també va ser una persona que va lluitar per crear-ne un de nou. Tirso W. Sáenz una de les persones que van tenir l’honor de poder treballar al seu costat, i veure quina era la manera de fer del Che. I ho plasma en aquest llibre, tot defugint dels múltiples misticismes que han envoltat la seva figura al llarg dels anys, buidant-la, moltes vegades, del veritable contingut que tenia. L’any 1961 era nomenat Ministre d’Indústries del Govern Cubà amb una tasca sota el braç: afrontar el canvi de les infraestructures d’un Estat capitalista a un Estat socialista. Canviar un sistema d’infraestructures centrat en produir per obtenir beneficis individuals dels seus propietaris a un sistema centrat en produir per obtenir uns beneficis pel col·lectiu. El Che no creia que el desenvolupament fos el fi, sinó un mitjà que ha de servir per transformar la persona

Partim de la base que el feixisme es troba sistemàticament ple de contradiccions. I aquestes s'accentuen en el moment que es forma l'aliança feixista-burgesa. En aquest moment, es generen una sèrie de contradiccions de tals magnituds que per mantenir el seu discurs populista les pròpies "forces de xoc" del feixisme a vegades actuen en contra dels interessos burgesos (les sacrifica en pro del capital). Aquesta sèrie de contradiccions són necessàries per a la seva supervivència (exactament igual que en el capitalisme). Agafant Itàlia com a exemple d'estat feixista, podem veure com aquest va aplicar una repressió duríssima en vers el moviment obrer. Ja que aquest estava format per agents capaços de mostrar aquestes contradiccions i evidenciar-les. Hi veiem que tot i que aquests agents la repressió va ser més forta i el regim es va mantenir estable fins que la fi de la segona guerra mundial. Que va portar a una situació en què les contradiccions es van magnificar de

Avui m’he acabat de llegir el primer capítol de “Petrograd, Xangai” i m’he anat a dormir amb aquesta idea que tenien els filòsofs grecs i que no em puc treure del cap; “l’ésser humà és un bípede sense plomes”. I és que tenien raó, no som tant diferents d’aquests antecedents nostres. Nosaltres, com a animals que som, tenim aquesta necessitat d’organitzar-nos en manada i fugir de qualsevol altre ésser que ens intenti oprimir o engabiar. No m’agradaria ofendre a ningú amb aquest analogia, però tan diferents som dels bípedes amb plomes? Espècies diferents, si, però que s’organitzen en grups amb un mateix objectiu. Igual la diferència és que els ocells van néixer per volar en grups i deixar volar, sovint sense un líder més que les pròpies masses, mentre que part de la nostra societat creu que volar consisteix en volar millor o en no deixar volar als altres. Per què aquestes diferències si al cap i a la fi acabo d’afirmar que no som gens diferents? Per què intentar trepitjar-nos els uns als

Ja fa segles que les dones de classe treballadora alcem la veu i el puny per combatre l’explotació que patim dins el sistema capitalista. Des de les que ens han precedit, com Clara Zetkin organitzant les dones treballadores a principis del segle XX, passant per Angela Davis, encapçalant el moviment feminista antiracista des del marxisme, fins a dia d’avui, organitzades i disposades a lluitar contra un sistema que ens asfixia i ens explota. S’ha de destacar que després que finalitzés la segona onada feminista nord-americana, o la tercera onada feminista -a finals dels 90-, que reivindicava el dret al propi cos i a la lliure sexualitat, la teoria i pràctica feminista van quedar completament aïllades i deixades a les mans de l’avançament de la postmodernitat, fet que va donar pas a la creació de posicionaments individualistes com la teoria King Kong o la Teoria Queer, un retrocés en l’enteniment dels valors col·lectius i la lluita de la dona obrera. Tot i el que suposa el pas del te