Passa al contingut principal

Petrograd, Xangai

Avui m’he acabat de llegir el primer capítol de “Petrograd, Xangai” i m’he anat a dormir amb aquesta idea que tenien els filòsofs grecs i que no em puc treure del cap; “l’ésser humà és un bípede sense plomes”. I és que tenien raó, no som tant diferents d’aquests antecedents nostres. Nosaltres, com a animals que som, tenim aquesta necessitat d’organitzar-nos en manada i fugir de qualsevol altre ésser que ens intenti oprimir o engabiar. No m’agradaria ofendre a ningú amb aquest analogia, però tan diferents som dels bípedes amb plomes? Espècies diferents, si, però que s’organitzen en grups amb un mateix objectiu. Igual la diferència és que els ocells van néixer per volar en grups i deixar volar, sovint sense un líder més que les pròpies masses, mentre que part de la nostra societat creu que volar consisteix en volar millor o en no deixar volar als altres. Per què aquestes diferències si al cap i a la fi acabo d’afirmar que no som gens diferents? Per què intentar trepitjar-nos els uns als altres si el cel es prou gran per volar tots a la vegada? Bé doncs, és de vital importància deixar això enrere ja que, com reflexiona Mao al final del llibre, les masses guanyen únicament quan tenen una sola ideologia, la qual ha de ser grupal i acceptada i defensava per tots els participants del moviment, no imposada per un autoproclamat líder. Només és assequible la victòria amb una ideologia individual però compartida que permeti la idea de volar més enllà del que tenim davant dels nostres propis ulls. Al final, algú individualment parlant hauria pogut veure possible una revolució com les que es van donar durant al segle XX a França o la Xina? La gràcia està en que l’organització i ideologia del moviment és tan o més important que els propis individus, entenent aquests també com a vitals també pel triomf de la causa. És per aquest motiu que trobo de vital importància ser conscient de la pròpia consciència com a pas previ a l’organització col·lectiva. Suposo que al final aquest desordre interior deu ser una de les raons per les quals hi ha moviments aparentment més grans que acaben en fracàs. Com es pot pretendre que milions de persones s’organitzin a favor d’una causa que no entenen com a seva? Mao ja ens diu que la part ideològica ha de precedir sempre a la tàctica. Però personalment crec que no serveix únicament està d’acord amb d’ideologia que se t’ha proposat, sinó que passa per tenir motius i una argumentació pròpia, és a dir, no repetir com un bípede amb plomes el que diuen els altres, sinó se capaços d’utilitzar aquesta racionalitat que se’ns a atorgat per qüestionar-nos les coses. Només quan els partícips del moviment sentint com a seva la idea i els bulli la sang no militar per defensar-la, aquell moviment estarà destinat a la victòria.

Petrograd, Xangai. Les dues revolucions del segle XX. Alain Badiou. Tigre de Paper, 2019.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci

Un bon anàlisi de la realitat política concreta s’ha de contextualitzar en el seu desenvolupament històric, de manera que les dinàmiques subjacents queden al descobert. És d'aquesta manera que podrem comprendre la situació en qüestió. Nogensmenys i des d'una perspectiva marxista, la importància d’una tasca d’aquestes característiques és oferir perspectives d’actuació futures per a empènyer l’esdevenir en una direcció o altra: comprendre la història és la condició de possibilitat per poder actuar-hi políticament, com predicava Josep Fontana. Precisament aquesta és la màxima que persegueix Joan Tafalla en l’article de Catarsi on utilitza Antonio Gramsci com a eina interpretativa per abordar el conflicte polític català. La lluita per l’alliberament nacional, en un “bloc històric” (fraseologia gramsciana) com el Regne Borbònic d’Espanya, s’ha d’entendre en relació amb la construcció fallida d’un estat nació incapaç de completar la seva pròpia constitució. D’ençà d’un primer inte

L'Esquerra Independentista: un teixit que s'estripa?

Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat. L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell inter

Per què som marxistes?

El marxisme és una concepte difícil de definir, resulta complicat destriar què el compon i saturar-ne les diverses distorsions que l’allunyen de la seva essència. En darrer terme, el nucli irrenunciable d’aquesta doctrina és el seu compromís inequívoc amb l’alliberament humà, no només des d’un punt de vista sociopolític i econòmic, sinó des d’un punt de vista epistèmic −que és el que es destacarà en aquest article. És per aquest compromís pel que ha estat perseguit i sovint instrumentalitzat, esclavitzat en diferents moments històrics a interessos determinats, si bé resulta possible identificar-ne la seva importància per qualsevol organització amb pretensions revolucionàries. A grans trets, el marxisme delimita l’herència intel·lectual, metodològica i pràctica de Karl Marx i en menor mesura de Frederic Engels i part de la tradició posterior. Sense ànim de caricaturitzar-lo en aquestes línies i assumint la impossibilitat d’abraçar-lo en la seva totalitat, se’n consideraran sols alguns