Passa al contingut principal

Petrograd, Xangai

Avui m’he acabat de llegir el primer capítol de “Petrograd, Xangai” i m’he anat a dormir amb aquesta idea que tenien els filòsofs grecs i que no em puc treure del cap; “l’ésser humà és un bípede sense plomes”. I és que tenien raó, no som tant diferents d’aquests antecedents nostres. Nosaltres, com a animals que som, tenim aquesta necessitat d’organitzar-nos en manada i fugir de qualsevol altre ésser que ens intenti oprimir o engabiar. No m’agradaria ofendre a ningú amb aquest analogia, però tan diferents som dels bípedes amb plomes? Espècies diferents, si, però que s’organitzen en grups amb un mateix objectiu. Igual la diferència és que els ocells van néixer per volar en grups i deixar volar, sovint sense un líder més que les pròpies masses, mentre que part de la nostra societat creu que volar consisteix en volar millor o en no deixar volar als altres. Per què aquestes diferències si al cap i a la fi acabo d’afirmar que no som gens diferents? Per què intentar trepitjar-nos els uns als altres si el cel es prou gran per volar tots a la vegada? Bé doncs, és de vital importància deixar això enrere ja que, com reflexiona Mao al final del llibre, les masses guanyen únicament quan tenen una sola ideologia, la qual ha de ser grupal i acceptada i defensava per tots els participants del moviment, no imposada per un autoproclamat líder. Només és assequible la victòria amb una ideologia individual però compartida que permeti la idea de volar més enllà del que tenim davant dels nostres propis ulls. Al final, algú individualment parlant hauria pogut veure possible una revolució com les que es van donar durant al segle XX a França o la Xina? La gràcia està en que l’organització i ideologia del moviment és tan o més important que els propis individus, entenent aquests també com a vitals també pel triomf de la causa. És per aquest motiu que trobo de vital importància ser conscient de la pròpia consciència com a pas previ a l’organització col·lectiva. Suposo que al final aquest desordre interior deu ser una de les raons per les quals hi ha moviments aparentment més grans que acaben en fracàs. Com es pot pretendre que milions de persones s’organitzin a favor d’una causa que no entenen com a seva? Mao ja ens diu que la part ideològica ha de precedir sempre a la tàctica. Però personalment crec que no serveix únicament està d’acord amb d’ideologia que se t’ha proposat, sinó que passa per tenir motius i una argumentació pròpia, és a dir, no repetir com un bípede amb plomes el que diuen els altres, sinó se capaços d’utilitzar aquesta racionalitat que se’ns a atorgat per qüestionar-nos les coses. Només quan els partícips del moviment sentint com a seva la idea i els bulli la sang no militar per defensar-la, aquell moviment estarà destinat a la victòria.

Petrograd, Xangai. Les dues revolucions del segle XX. Alain Badiou. Tigre de Paper, 2019.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una mirada a "Els Soviets"

Abans de res m’agradaria recomanar a tot militant de la nostra organització aquest llibre. Els Soviets no només és un relat històric, sinó que també és una guia de com encaminar la nostra lluita. A la primera part del llibre trobem una explicació molt detallada, a mans d’Andreu Nin, de com van funcionar els Soviets. Des de el seu naixement a les fàbriques, en forma de vagues en mans dels obrers, com després es va anar estenent per tota Rússia amb una organització digna d’admirar i com finalment el 25 d’octubre de 1917– amb l’ocupació dels edificis públics- acaba triomfant la revolució soviètica. Des de un principi queda clar que el protagonista d'aquesta història és el poble organitzat. Un poble oprimit cansat de la burgesia i de l'explotació. Doncs és des de la organització, des de les vagues, des de la dictadura del proletariat l’única manera amb que podem acabar amb el capitalisme, i és aquest el camí que nosaltres també hem de seguir. La segona part ens trobem l’escr

El Che ministre

La figura més coneguda del Che per tothom és la de guerriller. Però el Che, més enllà de ser una persona que volia acabar amb un sistema, també va ser una persona que va lluitar per crear-ne un de nou. Tirso W. Sáenz una de les persones que van tenir l’honor de poder treballar al seu costat, i veure quina era la manera de fer del Che. I ho plasma en aquest llibre, tot defugint dels múltiples misticismes que han envoltat la seva figura al llarg dels anys, buidant-la, moltes vegades, del veritable contingut que tenia. L’any 1961 era nomenat Ministre d’Indústries del Govern Cubà amb una tasca sota el braç: afrontar el canvi de les infraestructures d’un Estat capitalista a un Estat socialista. Canviar un sistema d’infraestructures centrat en produir per obtenir beneficis individuals dels seus propietaris a un sistema centrat en produir per obtenir uns beneficis pel col·lectiu. El Che no creia que el desenvolupament fos el fi, sinó un mitjà que ha de servir per transformar la persona

Per què som marxistes?

El marxisme és una concepte difícil de definir, resulta complicat destriar què el compon i saturar-ne les diverses distorsions que l’allunyen de la seva essència. En darrer terme, el nucli irrenunciable d’aquesta doctrina és el seu compromís inequívoc amb l’alliberament humà, no només des d’un punt de vista sociopolític i econòmic, sinó des d’un punt de vista epistèmic −que és el que es destacarà en aquest article. És per aquest compromís pel que ha estat perseguit i sovint instrumentalitzat, esclavitzat en diferents moments històrics a interessos determinats, si bé resulta possible identificar-ne la seva importància per qualsevol organització amb pretensions revolucionàries. A grans trets, el marxisme delimita l’herència intel·lectual, metodològica i pràctica de Karl Marx i en menor mesura de Frederic Engels i part de la tradició posterior. Sense ànim de caricaturitzar-lo en aquestes línies i assumint la impossibilitat d’abraçar-lo en la seva totalitat, se’n consideraran sols alguns