Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat.
L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell internacional. Finalment realitza una crítica a l'estratègia de la Unitat Popular, dient que aquesta ha portat a la subordinació a la CUP i que és essencialment interclassista.
Un cop havent llegit l'article i després d'haver-lo debatut conjuntament creiem que és important formular-li les següents crítiques sense deixar de banda aquells punts que siguin útils per fer avançar el nostre moviment. En primer lloc creiem que durant l'article hi ha una falta de concreció del projecte polític que segons el que s'exposa ha de ser diametralment oposat a les nostres tesis. Aposten per la creació d’un contrapoder i d’unes institucions pròpies de la classe treballadora, quelcom que no deixa d’anar molt més lluny del que és la construcció de poder popular i d’una hegemonia cultural de la classe treballadora que permeti al bloc històric de les classes populars prendre el poder.
Pel que fa a la qüestió nacional, entenem que l'internacionalisme proletari és una base de qualsevol moviment, però això no implica ignorar les bases econòmiques de la nació ni la subordinació a uns estats espanyols i francès que construeixen la seva identitat nacional a través de l’eradicació de les nacions perifèriques. El nostre anàlisi parteix de la base que la construcció nacional de tots dos estats és incompatible amb qualsevol mena de nació que intenti tenir un existència més enllà del regionalisme. L’estat espanyol per exemple és l’intent de castellanització (paraula que prové de Castella), de les diferents nacions peninsulars (EH, Galicia, PPCC, Andalusia...).
La revolució avui en dia no pot ser únicament a una regió, però això tampoc vol dir que es durà i s’ha de dur a terme de manera simultània a tot el globus, els moments d'esclats revolucionaris han estat sempre determinats per una conjuntura política que pren com a base la nació, ja que la burgesia i el seu poder econòmic s’organitza a nivell nacional. Exemple clar n’és el mateix estat espanyol perquè veiem com és a les zones perifèriques i nacions oprimides d’aquest on la lluita de classes està més aguditzada i per tant la classe treballadora té una major capacitat d’actuació en els moments conjunturals en què és possible un esclat revolucionari. Per altra banda, considerem que tota anàlisi marxista ha de partir de la premissa que el que determina la classe social és la relació amb els mitjans de producció i per tant la utilització de "classes mitjanes" (tot i intentar emmascarar-ho) segueix responent a un criteri de renda. Exemple clar n’és la mateixa frase que s’utilitza: “la classe mitjana respon a una determinada correlació de forces on les capes acomodades de la classe treballadora i la petita burgesia fan coincidir els seus interessos en un programa polític comú“, en aquesta intentant emmascarar el primer pas, considerar la classe per criteris de renda, saltant directament a les conseqüències d’aquest anàlisi. No deixen de dir que és degut a una major renda (capes acomodades) que tenen uns objectius distints als de la classe treballadora més desposseïda. Des del nostre punt de vista, obvien un element bàsic com és l’alienació present dins la classe treballadora que la fa rebutjar la seva classe, auto identificant-se amb un grup social inexistent com és la classe mitjana.
Un altre element que volem destacar és el paper que atribueixen a les reformes i com aquestes s’han d’assolir. En primer lloc, la participació a les institucions és una manera de lluitar per aquestes reformes no pas un relació directa i col·laboració amb el capital. Difícilment es podran assolir reformes si la correlació de forces dins les institucions ens és desfavorables. Aquí entra un altre element, la lluita per allò públic. L’article concep allò públic com una subordinació al capital perquè està inserida dins les lleis del valor. Ara bé, és aquest el potencial dels serveis públics, lluitar per uns serveis públics permet tensionar la corda, mostrar com aquests, al estar inserits dins la llei del valor, tenen un límit, l’acumulació capitalista. Mostrar com si es vol una vida realment plena no és possible dins el sistema capitalista perquè en el moment en què es lluita per ella es bloqueja qualsevol avanç. La seva proposta, la creació d’una sanitat o educació sota control obrer, creiem que topa amb diversos problemes. En primer lloc, com s’aconseguiria un suport necessari per dur-la a terme si al no tenir el poder coercitiu de l’estat implicar un empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora degut a l’escassetat de recursos? En segon lloc, no té en compte la constant expansió en què es troba el capital, sent aquesta una opció viable al segle passat moment en què les esferes reproductives encara no havien estat mercantilitzades, però no pas actualment en què el capitalisme controla l’educació i la sanitat i és el sistema qui ofereix el servei.
Finalment destacar que moltes crítiques realitzades es basen apriorismes i en afirmacions que es donen per vàlides sense ser justificades. A més a més de titllar certs problemes d'irreformables dins la nostra estratègia tot i no ser-ho. Un exemple clar és el paper que atorguen a la CUP com garantia del capital dins els PPCC. Tot i compartir part de la crítica envers la candidatura no podem acceptar tal i com ells afirmen que és degut a l’estratègia de la UP que el focus de tot el moviment estarà a les institucions, sinó que més aviat és degut a tota la institucionalització de la política que provoca un major focus per part dels mitjans de masses a la política institucional. Així doncs és necessària una reforma dins la CUP i el seu paper, però no pas rebutjar la via institucional perquè aquesta ha permès també la visibilització del moviment i el seu creixement.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada