Passa al contingut principal

Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci

Un bon anàlisi de la realitat política concreta s’ha de contextualitzar en el seu desenvolupament històric, de manera que les dinàmiques subjacents queden al descobert. És d'aquesta manera que podrem comprendre la situació en qüestió. Nogensmenys i des d'una perspectiva marxista, la importància d’una tasca d’aquestes característiques és oferir perspectives d’actuació futures per a empènyer l’esdevenir en una direcció o altra: comprendre la història és la condició de possibilitat per poder actuar-hi políticament, com predicava Josep Fontana.
Precisament aquesta és la màxima que persegueix Joan Tafalla en l’article de Catarsi on utilitza Antonio Gramsci com a eina interpretativa per abordar el conflicte polític català. La lluita per l’alliberament nacional, en un “bloc històric” (fraseologia gramsciana) com el Regne Borbònic d’Espanya, s’ha d’entendre en relació amb la construcció fallida d’un estat nació incapaç de completar la seva pròpia constitució. D’ençà d’un primer intent fundacional, qualsevol provatura de revolució a la manera francesa ha fracassat. Això ha desembocat en una incapacitat interna de consolidar les demandes que es perseguien: és el que al llarg de l’article anomena revolucions passives, provocades per sotracs polítics, econòmics i socials.
La història recent del nostre país ha viscut tres moments que l’autor cataloga de revolucions passives. El darrer l’estem vivint actualment a Catalunya i es caracteritza per “l’activació política d’amplíssimes masses i la seva irrupció a l’espai públic” a través d’associacions i organitzacions preexistents, al marge de l’argüida “manipulació política” per part de la burgesia catalana, servil als interessos centrals.
En aquest punt, Tafalla trenca amb la terminologia analítica per entomar la seva proposta de consecució dels canvis anhelats, ja que les esperances dipositades en revolucions passives precedents han acabat marcint-se en forma de "transformisme". Fidel a la inspiració gramsciana que motiva l’article, proposa una “assemblea constituent republicana” que desbanqui el principi de dominació que obliga al manteniment de l’Estat espanyol per caminar cap a una “unió lliure dels pobles”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Esquerra Independentista: un teixit que s'estripa?

Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat. L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell inter

Per què som marxistes?

El marxisme és una concepte difícil de definir, resulta complicat destriar què el compon i saturar-ne les diverses distorsions que l’allunyen de la seva essència. En darrer terme, el nucli irrenunciable d’aquesta doctrina és el seu compromís inequívoc amb l’alliberament humà, no només des d’un punt de vista sociopolític i econòmic, sinó des d’un punt de vista epistèmic −que és el que es destacarà en aquest article. És per aquest compromís pel que ha estat perseguit i sovint instrumentalitzat, esclavitzat en diferents moments històrics a interessos determinats, si bé resulta possible identificar-ne la seva importància per qualsevol organització amb pretensions revolucionàries. A grans trets, el marxisme delimita l’herència intel·lectual, metodològica i pràctica de Karl Marx i en menor mesura de Frederic Engels i part de la tradició posterior. Sense ànim de caricaturitzar-lo en aquestes línies i assumint la impossibilitat d’abraçar-lo en la seva totalitat, se’n consideraran sols alguns