Passa al contingut principal

Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci

Un bon anàlisi de la realitat política concreta s’ha de contextualitzar en el seu desenvolupament històric, de manera que les dinàmiques subjacents queden al descobert. És d'aquesta manera que podrem comprendre la situació en qüestió. Nogensmenys i des d'una perspectiva marxista, la importància d’una tasca d’aquestes característiques és oferir perspectives d’actuació futures per a empènyer l’esdevenir en una direcció o altra: comprendre la història és la condició de possibilitat per poder actuar-hi políticament, com predicava Josep Fontana.
Precisament aquesta és la màxima que persegueix Joan Tafalla en l’article de Catarsi on utilitza Antonio Gramsci com a eina interpretativa per abordar el conflicte polític català. La lluita per l’alliberament nacional, en un “bloc històric” (fraseologia gramsciana) com el Regne Borbònic d’Espanya, s’ha d’entendre en relació amb la construcció fallida d’un estat nació incapaç de completar la seva pròpia constitució. D’ençà d’un primer intent fundacional, qualsevol provatura de revolució a la manera francesa ha fracassat. Això ha desembocat en una incapacitat interna de consolidar les demandes que es perseguien: és el que al llarg de l’article anomena revolucions passives, provocades per sotracs polítics, econòmics i socials.
La història recent del nostre país ha viscut tres moments que l’autor cataloga de revolucions passives. El darrer l’estem vivint actualment a Catalunya i es caracteritza per “l’activació política d’amplíssimes masses i la seva irrupció a l’espai públic” a través d’associacions i organitzacions preexistents, al marge de l’argüida “manipulació política” per part de la burgesia catalana, servil als interessos centrals.
En aquest punt, Tafalla trenca amb la terminologia analítica per entomar la seva proposta de consecució dels canvis anhelats, ja que les esperances dipositades en revolucions passives precedents han acabat marcint-se en forma de "transformisme". Fidel a la inspiració gramsciana que motiva l’article, proposa una “assemblea constituent republicana” que desbanqui el principi de dominació que obliga al manteniment de l’Estat espanyol per caminar cap a una “unió lliure dels pobles”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Esquerra Independentista: un teixit que s'estripa?

Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat. L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell inter

Dona, obrera i socialista

Ja fa segles que les dones de classe treballadora alcem la veu i el puny per combatre l’explotació que patim dins el sistema capitalista. Des de les que ens han precedit, com Clara Zetkin organitzant les dones treballadores a principis del segle XX, passant per Angela Davis, encapçalant el moviment feminista antiracista des del marxisme, fins a dia d’avui, organitzades i disposades a lluitar contra un sistema que ens asfixia i ens explota. S’ha de destacar que després que finalitzés la segona onada feminista nord-americana, o la tercera onada feminista -a finals dels 90-, que reivindicava el dret al propi cos i a la lliure sexualitat, la teoria i pràctica feminista van quedar completament aïllades i deixades a les mans de l’avançament de la postmodernitat, fet que va donar pas a la creació de posicionaments individualistes com la teoria King Kong o la Teoria Queer, un retrocés en l’enteniment dels valors col·lectius i la lluita de la dona obrera. Tot i el que suposa el pas del te

El Che ministre

La figura més coneguda del Che per tothom és la de guerriller. Però el Che, més enllà de ser una persona que volia acabar amb un sistema, també va ser una persona que va lluitar per crear-ne un de nou. Tirso W. Sáenz una de les persones que van tenir l’honor de poder treballar al seu costat, i veure quina era la manera de fer del Che. I ho plasma en aquest llibre, tot defugint dels múltiples misticismes que han envoltat la seva figura al llarg dels anys, buidant-la, moltes vegades, del veritable contingut que tenia. L’any 1961 era nomenat Ministre d’Indústries del Govern Cubà amb una tasca sota el braç: afrontar el canvi de les infraestructures d’un Estat capitalista a un Estat socialista. Canviar un sistema d’infraestructures centrat en produir per obtenir beneficis individuals dels seus propietaris a un sistema centrat en produir per obtenir uns beneficis pel col·lectiu. El Che no creia que el desenvolupament fos el fi, sinó un mitjà que ha de servir per transformar la persona