Passa al contingut principal

Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci

Un bon anàlisi de la realitat política concreta s’ha de contextualitzar en el seu desenvolupament històric, de manera que les dinàmiques subjacents queden al descobert. És d'aquesta manera que podrem comprendre la situació en qüestió. Nogensmenys i des d'una perspectiva marxista, la importància d’una tasca d’aquestes característiques és oferir perspectives d’actuació futures per a empènyer l’esdevenir en una direcció o altra: comprendre la història és la condició de possibilitat per poder actuar-hi políticament, com predicava Josep Fontana.
Precisament aquesta és la màxima que persegueix Joan Tafalla en l’article de Catarsi on utilitza Antonio Gramsci com a eina interpretativa per abordar el conflicte polític català. La lluita per l’alliberament nacional, en un “bloc històric” (fraseologia gramsciana) com el Regne Borbònic d’Espanya, s’ha d’entendre en relació amb la construcció fallida d’un estat nació incapaç de completar la seva pròpia constitució. D’ençà d’un primer intent fundacional, qualsevol provatura de revolució a la manera francesa ha fracassat. Això ha desembocat en una incapacitat interna de consolidar les demandes que es perseguien: és el que al llarg de l’article anomena revolucions passives, provocades per sotracs polítics, econòmics i socials.
La història recent del nostre país ha viscut tres moments que l’autor cataloga de revolucions passives. El darrer l’estem vivint actualment a Catalunya i es caracteritza per “l’activació política d’amplíssimes masses i la seva irrupció a l’espai públic” a través d’associacions i organitzacions preexistents, al marge de l’argüida “manipulació política” per part de la burgesia catalana, servil als interessos centrals.
En aquest punt, Tafalla trenca amb la terminologia analítica per entomar la seva proposta de consecució dels canvis anhelats, ja que les esperances dipositades en revolucions passives precedents han acabat marcint-se en forma de "transformisme". Fidel a la inspiració gramsciana que motiva l’article, proposa una “assemblea constituent republicana” que desbanqui el principi de dominació que obliga al manteniment de l’Estat espanyol per caminar cap a una “unió lliure dels pobles”.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'Esquerra Independentista: un teixit que s'estripa?

Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat. L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell inter
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Dona, obrera i socialista

Ja fa segles que les dones de classe treballadora alcem la veu i el puny per combatre l’explotació que patim dins el sistema capitalista. Des de les que ens han precedit, com Clara Zetkin organitzant les dones treballadores a principis del segle XX, passant per Angela Davis, encapçalant el moviment feminista antiracista des del marxisme, fins a dia d’avui, organitzades i disposades a lluitar contra un sistema que ens asfixia i ens explota. S’ha de destacar que després que finalitzés la segona onada feminista nord-americana, o la tercera onada feminista -a finals dels 90-, que reivindicava el dret al propi cos i a la lliure sexualitat, la teoria i pràctica feminista van quedar completament aïllades i deixades a les mans de l’avançament de la postmodernitat, fet que va donar pas a la creació de posicionaments individualistes com la teoria King Kong o la Teoria Queer, un retrocés en l’enteniment dels valors col·lectius i la lluita de la dona obrera. Tot i el que suposa el pas del te
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Petrograd, Xangai

Avui m’he acabat de llegir el primer capítol de “Petrograd, Xangai” i m’he anat a dormir amb aquesta idea que tenien els filòsofs grecs i que no em puc treure del cap; “l’ésser humà és un bípede sense plomes”. I és que tenien raó, no som tant diferents d’aquests antecedents nostres. Nosaltres, com a animals que som, tenim aquesta necessitat d’organitzar-nos en manada i fugir de qualsevol altre ésser que ens intenti oprimir o engabiar. No m’agradaria ofendre a ningú amb aquest analogia, però tan diferents som dels bípedes amb plomes? Espècies diferents, si, però que s’organitzen en grups amb un mateix objectiu. Igual la diferència és que els ocells van néixer per volar en grups i deixar volar, sovint sense un líder més que les pròpies masses, mentre que part de la nostra societat creu que volar consisteix en volar millor o en no deixar volar als altres. Per què aquestes diferències si al cap i a la fi acabo d’afirmar que no som gens diferents? Per què intentar trepitjar-nos els uns als
Publica un comentari a l'entrada
Més informació