Passa al contingut principal

El Che ministre

La figura més coneguda del Che per tothom és la de guerriller. Però el Che, més enllà de ser una persona que volia acabar amb un sistema, també va ser una persona que va lluitar per crear-ne un de nou.
Tirso W. Sáenz una de les persones que van tenir l’honor de poder treballar al seu costat, i veure quina era la manera de fer del Che. I ho plasma en aquest llibre, tot defugint dels múltiples misticismes que han envoltat la seva figura al llarg dels anys, buidant-la, moltes vegades, del veritable contingut que tenia.
L’any 1961 era nomenat Ministre d’Indústries del Govern Cubà amb una tasca sota el braç: afrontar el canvi de les infraestructures d’un Estat capitalista a un Estat socialista. Canviar un sistema d’infraestructures centrat en produir per obtenir beneficis individuals dels seus propietaris a un sistema centrat en produir per obtenir uns beneficis pel col·lectiu.
El Che no creia que el desenvolupament fos el fi, sinó un mitjà que ha de servir per transformar la persona. Aquest viatge del jo al nosaltres és impossible realitzar-lo a través del capitalisme, sinó que requereix els instruments, categories i ètica d’un altre sistema, el socialisme.
El Ministeri d’Indústries, doncs, tenia l’objectiu de dissenyar “l’estratègia, l’organització, la planificació, la preparació dels recursos laborals, el desenvolupament econòmic, social i tecnològic de tot aquest conjunt industrial, així com la seva interconnexió i interrelació amb altres sectors de l’economia i la societat cubana”. (Sáenz, 2017) I aquesta va ser una tasca molt complicada per 3 motius principals: la situació industrial cubana prèvia a la Revolució, la fuga de cervells i pel bloqueig nord-americà.
L’ajut dels països del camp socialista, especialment la URSS, però sobretot la implicació del poble cubà van ajudar a que s’assolissin taxes de creixement i nivells de producció significatius en terminis relativament breus.
Mencionàvem anteriorment que la fuga de cervells va ser un dels principals problemes que va tenir el Ministeri a l’hora d’adaptar la industria cubana als objectius que es plantejava el recent govern revolucionari. És per això que els dirigents tècnics havien de ser de la màxima confiança, per evitar sabotatges que ja els assetjaven de l’exterior. El fet de posar per davant la confiança política per sobre de la capacitat tècnica va fer que els primers dirigents fossin persones amb una nul·la o baixíssima formació en el seu camp responsable. És per això que es va apostar per un sistema de funcionament basat en el treball en equip per tal de debatre les decisions que es prenien i fer que la suma de cervells augmentés la capacitat de crítica de les solucions que es presentaven, reduint, així, la possibilitat d’error. Com deia el Che “augmenta la comprensió dels problemes”.
Per solucionar aquesta “manca de cervells” es va apostar de manera decidida per la formació dels obrers. Un obrer que sobra en una fàbrica és un desocupat social, per tant se l’ha de treure d’allà, però no per expulsar-lo, “perquè vagin a escoles, perquè s’especialitzin [...] de tal manera que no hi hagi cap perill en plantejar i augmentar la productivitat amb la racionalització dels sistemes”.
A part de l’ajut dels països del camp socialista, dèiem que va ser fonamental la participació dels cubans en el canvi de sistema de producció. Programes com el de “Treballador, construeix la teva pròpia maquinària” van ajudar tant a la indústria del país, com a mantenir i enfortir el llaç entre la revolució i els cubans. També ho feien iniciatives com la del treball voluntari, que promovia la participació dels obrers en resoldre els problemes que es plantejaven i de fer entendre que eren part d’un col·lectiu, que un problema a una fàbrica era un problema que els afectava a tots. La implicació del Che en les jornades de treball voluntari va ser molt gran, i va encoratjar a que encara més obrers s’hi sumessin. “[...] si tothom tracta d’anar una mica més lluny amb afany investigador, d’afegir un granet de sorra a cada cosa, de posar una petita totxana on hi havia l’última, tot això rau en la naturalesa humana que hem de saber aprofitar i saber impulsar i desenvolupar a tota la gent que en tots els nivells demostra aquesta inquietud. A tots els obrers que fan màquines, a tots els obrers que inventen fórmules, a tots els obrers que es preocupen per la racionalització del treball, [...] a aquesta gent se li ha de donar l’oportunitat d’arribar a ser director”.
Per acabar, fer l’apunt que ens trobem amb un llibre que ens explica com es va planificar una economia per tal de donar-li un nou rumb, un rumb enfocat a qui treballava, a la gent que la feia funcionar, sense que es quedessin pel camí per manca d’oportunitats, per no tenir la suficient formació. Un llibre que parla sobre planificació econòmica escapant-se dels números i estadístiques enrevessades, un llibre que se centra en la direcció, en l’estudi dels problemes, i en les solucions que es van aportar a un país que venia de ser una colònia dels Estats Units. Però també un llibre que parla del ministre d’Indústries, de la seva manera de ser, de treballar i de tractar amb els seus companys de ministeri, deixant a banda glorificacions superficials, injúries i calúmnies que l’han acompanyat durant els anys.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una mirada a "Els Soviets"

Abans de res m’agradaria recomanar a tot militant de la nostra organització aquest llibre. Els Soviets no només és un relat històric, sinó que també és una guia de com encaminar la nostra lluita. A la primera part del llibre trobem una explicació molt detallada, a mans d’Andreu Nin, de com van funcionar els Soviets. Des de el seu naixement a les fàbriques, en forma de vagues en mans dels obrers, com després es va anar estenent per tota Rússia amb una organització digna d’admirar i com finalment el 25 d’octubre de 1917– amb l’ocupació dels edificis públics- acaba triomfant la revolució soviètica. Des de un principi queda clar que el protagonista d'aquesta història és el poble organitzat. Un poble oprimit cansat de la burgesia i de l'explotació. Doncs és des de la organització, des de les vagues, des de la dictadura del proletariat l’única manera amb que podem acabar amb el capitalisme, i és aquest el camí que nosaltres també hem de seguir. La segona part ens trobem l’escr

Per què som marxistes?

El marxisme és una concepte difícil de definir, resulta complicat destriar què el compon i saturar-ne les diverses distorsions que l’allunyen de la seva essència. En darrer terme, el nucli irrenunciable d’aquesta doctrina és el seu compromís inequívoc amb l’alliberament humà, no només des d’un punt de vista sociopolític i econòmic, sinó des d’un punt de vista epistèmic −que és el que es destacarà en aquest article. És per aquest compromís pel que ha estat perseguit i sovint instrumentalitzat, esclavitzat en diferents moments històrics a interessos determinats, si bé resulta possible identificar-ne la seva importància per qualsevol organització amb pretensions revolucionàries. A grans trets, el marxisme delimita l’herència intel·lectual, metodològica i pràctica de Karl Marx i en menor mesura de Frederic Engels i part de la tradició posterior. Sense ànim de caricaturitzar-lo en aquestes línies i assumint la impossibilitat d’abraçar-lo en la seva totalitat, se’n consideraran sols alguns