Passa al contingut principal

Per què som marxistes?

El marxisme és una concepte difícil de definir, resulta complicat destriar què el compon i saturar-ne les diverses distorsions que l’allunyen de la seva essència. En darrer terme, el nucli irrenunciable d’aquesta doctrina és el seu compromís inequívoc amb l’alliberament humà, no només des d’un punt de vista sociopolític i econòmic, sinó des d’un punt de vista epistèmic −que és el que es destacarà en aquest article. És per aquest compromís pel que ha estat perseguit i sovint instrumentalitzat, esclavitzat en diferents moments històrics a interessos determinats, si bé resulta possible identificar-ne la seva importància per qualsevol organització amb pretensions revolucionàries.
A grans trets, el marxisme delimita l’herència intel·lectual, metodològica i pràctica de Karl Marx i en menor mesura de Frederic Engels i part de la tradició posterior. Sense ànim de caricaturitzar-lo en aquestes línies i assumint la impossibilitat d’abraçar-lo en la seva totalitat, se’n consideraran sols alguns aspectes rellevants. Dit això, l’axioma principal d’aquest mètode és la materialitat dels seus posicionaments: a diferència de les tendències idealistes, que han menystingut la realitat sensible que ens rodeja, el marxisme hi deu el seu potencial revolucionari. Conseqüentment, assumeix l’existència de tot allò que ens rodeja i aquest fet ens permet d’actuar-hi. Lluny de ser una afirmació banal, aquesta s’aplica a la naturalesa, les coses i inclús les relacions socials, permetent-ne la possibilitat de modificar la realitat, tal i com el fundador del marxisme reconeix en la vuitena de les “Tesis de Feuerbach” on assegura que “la vida social és, en essència, pràctica. Tots els misteris que desvien la teoria cap al misticisme, troben la seva solució racional en la pràctica humana i en la comprensió d’aquesta pràctica” [1]. Aquesta autoconsciència de l’activitat humana, la possibilitat de reflexionar-hi, l’uneix irremeiablement a la teoria, constatant la relació que s’estableix en la pràctica revolucionària.
El segon element característic del marxisme que val la pena ressaltar és la racionalitat que Marx en reivindica: la sistematització que pregona permet l’aplicació del mètode a totes les esferes i àmbits de la realitat, des de la Història −en forma de materialisme històric− fins la comprensió mateixa de les relacions humanes. Des d’aquest punt de vista, constata que el fonament de la realitat, així com de totes les relacions que s’estableixen és un conflicte: d’una banda entre la Humanitat i la naturalesa, però també entre les classes que organitzen el sistema social i les relacions que se’n deriven que, en qualsevol estadi històric tendeixen a ocultar la vertadera naturalesa de les realitat social. Tenint en compte aquesta vessant, la reivindicació del marxisme esdevé un combat contra tota ideologia aburgesada, però també contra tota visió del món que, com el postmodernisme, en nega la possibilitat de canviar-lo. De l’enfrontament amb la realitat aparent i les ideologies que la fonamenten, el marxisme aconsegueix mostrar-ne la fisonomia real i això és el que ens permet d’actuar-hi conscientment amb pretensions d’objectivitat.
En definitiva, més enllà d’una eina analítica o una ideologia que permet d’interpretar les relacions d’explotació i opressió que caracteritzen el sistema capitalista, el marxisme és un posicionament essencial per una organització revolucionària que, posteriorment aplicarà de forma concreta en situacions determinades. Denota l’inconformisme necessari per desemmascarar la suposada realitat que ofereix el sistema imperant, però el realisme suficient per admetre la necessitat d’organitzar-se per acomplir els nostres objectius. Demostra que és transcendental persistir en la formació teòrica com a pas previ per comprendre completament la realitat; però no renuncia a la pràctica conscient i reflexiva que cal per modificar-la. És aquest compromís amb la veritat i l’objectivitat el que motiva la investigació que Marx emprengué en El Capital, i és també aquest compromís l’element vertaderament revolucionari del marxisme, imprescindible en la difícil tasca de superar el sistema capitalista.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una mirada a "Els Soviets"

Abans de res m’agradaria recomanar a tot militant de la nostra organització aquest llibre. Els Soviets no només és un relat històric, sinó que també és una guia de com encaminar la nostra lluita. A la primera part del llibre trobem una explicació molt detallada, a mans d’Andreu Nin, de com van funcionar els Soviets. Des de el seu naixement a les fàbriques, en forma de vagues en mans dels obrers, com després es va anar estenent per tota Rússia amb una organització digna d’admirar i com finalment el 25 d’octubre de 1917– amb l’ocupació dels edificis públics- acaba triomfant la revolució soviètica. Des de un principi queda clar que el protagonista d'aquesta història és el poble organitzat. Un poble oprimit cansat de la burgesia i de l'explotació. Doncs és des de la organització, des de les vagues, des de la dictadura del proletariat l’única manera amb que podem acabar amb el capitalisme, i és aquest el camí que nosaltres també hem de seguir. La segona part ens trobem l’escr

El Che ministre

La figura més coneguda del Che per tothom és la de guerriller. Però el Che, més enllà de ser una persona que volia acabar amb un sistema, també va ser una persona que va lluitar per crear-ne un de nou. Tirso W. Sáenz una de les persones que van tenir l’honor de poder treballar al seu costat, i veure quina era la manera de fer del Che. I ho plasma en aquest llibre, tot defugint dels múltiples misticismes que han envoltat la seva figura al llarg dels anys, buidant-la, moltes vegades, del veritable contingut que tenia. L’any 1961 era nomenat Ministre d’Indústries del Govern Cubà amb una tasca sota el braç: afrontar el canvi de les infraestructures d’un Estat capitalista a un Estat socialista. Canviar un sistema d’infraestructures centrat en produir per obtenir beneficis individuals dels seus propietaris a un sistema centrat en produir per obtenir uns beneficis pel col·lectiu. El Che no creia que el desenvolupament fos el fi, sinó un mitjà que ha de servir per transformar la persona