Passa al contingut principal

El Che ministre

La figura més coneguda del Che per tothom és la de guerriller. Però el Che, més enllà de ser una persona que volia acabar amb un sistema, també va ser una persona que va lluitar per crear-ne un de nou.
Tirso W. Sáenz una de les persones que van tenir l’honor de poder treballar al seu costat, i veure quina era la manera de fer del Che. I ho plasma en aquest llibre, tot defugint dels múltiples misticismes que han envoltat la seva figura al llarg dels anys, buidant-la, moltes vegades, del veritable contingut que tenia.
L’any 1961 era nomenat Ministre d’Indústries del Govern Cubà amb una tasca sota el braç: afrontar el canvi de les infraestructures d’un Estat capitalista a un Estat socialista. Canviar un sistema d’infraestructures centrat en produir per obtenir beneficis individuals dels seus propietaris a un sistema centrat en produir per obtenir uns beneficis pel col·lectiu.
El Che no creia que el desenvolupament fos el fi, sinó un mitjà que ha de servir per transformar la persona. Aquest viatge del jo al nosaltres és impossible realitzar-lo a través del capitalisme, sinó que requereix els instruments, categories i ètica d’un altre sistema, el socialisme.
El Ministeri d’Indústries, doncs, tenia l’objectiu de dissenyar “l’estratègia, l’organització, la planificació, la preparació dels recursos laborals, el desenvolupament econòmic, social i tecnològic de tot aquest conjunt industrial, així com la seva interconnexió i interrelació amb altres sectors de l’economia i la societat cubana”. (Sáenz, 2017) I aquesta va ser una tasca molt complicada per 3 motius principals: la situació industrial cubana prèvia a la Revolució, la fuga de cervells i pel bloqueig nord-americà.
L’ajut dels països del camp socialista, especialment la URSS, però sobretot la implicació del poble cubà van ajudar a que s’assolissin taxes de creixement i nivells de producció significatius en terminis relativament breus.
Mencionàvem anteriorment que la fuga de cervells va ser un dels principals problemes que va tenir el Ministeri a l’hora d’adaptar la industria cubana als objectius que es plantejava el recent govern revolucionari. És per això que els dirigents tècnics havien de ser de la màxima confiança, per evitar sabotatges que ja els assetjaven de l’exterior. El fet de posar per davant la confiança política per sobre de la capacitat tècnica va fer que els primers dirigents fossin persones amb una nul·la o baixíssima formació en el seu camp responsable. És per això que es va apostar per un sistema de funcionament basat en el treball en equip per tal de debatre les decisions que es prenien i fer que la suma de cervells augmentés la capacitat de crítica de les solucions que es presentaven, reduint, així, la possibilitat d’error. Com deia el Che “augmenta la comprensió dels problemes”.
Per solucionar aquesta “manca de cervells” es va apostar de manera decidida per la formació dels obrers. Un obrer que sobra en una fàbrica és un desocupat social, per tant se l’ha de treure d’allà, però no per expulsar-lo, “perquè vagin a escoles, perquè s’especialitzin [...] de tal manera que no hi hagi cap perill en plantejar i augmentar la productivitat amb la racionalització dels sistemes”.
A part de l’ajut dels països del camp socialista, dèiem que va ser fonamental la participació dels cubans en el canvi de sistema de producció. Programes com el de “Treballador, construeix la teva pròpia maquinària” van ajudar tant a la indústria del país, com a mantenir i enfortir el llaç entre la revolució i els cubans. També ho feien iniciatives com la del treball voluntari, que promovia la participació dels obrers en resoldre els problemes que es plantejaven i de fer entendre que eren part d’un col·lectiu, que un problema a una fàbrica era un problema que els afectava a tots. La implicació del Che en les jornades de treball voluntari va ser molt gran, i va encoratjar a que encara més obrers s’hi sumessin. “[...] si tothom tracta d’anar una mica més lluny amb afany investigador, d’afegir un granet de sorra a cada cosa, de posar una petita totxana on hi havia l’última, tot això rau en la naturalesa humana que hem de saber aprofitar i saber impulsar i desenvolupar a tota la gent que en tots els nivells demostra aquesta inquietud. A tots els obrers que fan màquines, a tots els obrers que inventen fórmules, a tots els obrers que es preocupen per la racionalització del treball, [...] a aquesta gent se li ha de donar l’oportunitat d’arribar a ser director”.
Per acabar, fer l’apunt que ens trobem amb un llibre que ens explica com es va planificar una economia per tal de donar-li un nou rumb, un rumb enfocat a qui treballava, a la gent que la feia funcionar, sense que es quedessin pel camí per manca d’oportunitats, per no tenir la suficient formació. Un llibre que parla sobre planificació econòmica escapant-se dels números i estadístiques enrevessades, un llibre que se centra en la direcció, en l’estudi dels problemes, i en les solucions que es van aportar a un país que venia de ser una colònia dels Estats Units. Però també un llibre que parla del ministre d’Indústries, de la seva manera de ser, de treballar i de tractar amb els seus companys de ministeri, deixant a banda glorificacions superficials, injúries i calúmnies que l’han acompanyat durant els anys.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Esquerra Independentista: un teixit que s'estripa?

Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat. L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell inter

Dona, obrera i socialista

Ja fa segles que les dones de classe treballadora alcem la veu i el puny per combatre l’explotació que patim dins el sistema capitalista. Des de les que ens han precedit, com Clara Zetkin organitzant les dones treballadores a principis del segle XX, passant per Angela Davis, encapçalant el moviment feminista antiracista des del marxisme, fins a dia d’avui, organitzades i disposades a lluitar contra un sistema que ens asfixia i ens explota. S’ha de destacar que després que finalitzés la segona onada feminista nord-americana, o la tercera onada feminista -a finals dels 90-, que reivindicava el dret al propi cos i a la lliure sexualitat, la teoria i pràctica feminista van quedar completament aïllades i deixades a les mans de l’avançament de la postmodernitat, fet que va donar pas a la creació de posicionaments individualistes com la teoria King Kong o la Teoria Queer, un retrocés en l’enteniment dels valors col·lectius i la lluita de la dona obrera. Tot i el que suposa el pas del te

Petrograd, Xangai

Avui m’he acabat de llegir el primer capítol de “Petrograd, Xangai” i m’he anat a dormir amb aquesta idea que tenien els filòsofs grecs i que no em puc treure del cap; “l’ésser humà és un bípede sense plomes”. I és que tenien raó, no som tant diferents d’aquests antecedents nostres. Nosaltres, com a animals que som, tenim aquesta necessitat d’organitzar-nos en manada i fugir de qualsevol altre ésser que ens intenti oprimir o engabiar. No m’agradaria ofendre a ningú amb aquest analogia, però tan diferents som dels bípedes amb plomes? Espècies diferents, si, però que s’organitzen en grups amb un mateix objectiu. Igual la diferència és que els ocells van néixer per volar en grups i deixar volar, sovint sense un líder més que les pròpies masses, mentre que part de la nostra societat creu que volar consisteix en volar millor o en no deixar volar als altres. Per què aquestes diferències si al cap i a la fi acabo d’afirmar que no som gens diferents? Per què intentar trepitjar-nos els uns als