Passa al contingut principal

Classe treballadora i autodefensa

Partim de la base que el feixisme es troba sistemàticament ple de contradiccions. I aquestes s'accentuen en el moment que es forma l'aliança feixista-burgesa. En aquest moment, es generen una sèrie de contradiccions de tals magnituds que per mantenir el seu discurs populista les pròpies "forces de xoc" del feixisme a vegades actuen en contra dels interessos burgesos (les sacrifica en pro del capital). Aquesta sèrie de contradiccions són necessàries per a la seva supervivència (exactament igual que en el capitalisme). Agafant Itàlia com a exemple d'estat feixista, podem veure com aquest va aplicar una repressió duríssima en vers el moviment obrer. Ja que aquest estava format per agents capaços de mostrar aquestes contradiccions i evidenciar-les. Hi veiem que tot i que aquests agents la repressió va ser més forta i el regim es va mantenir estable fins que la fi de la segona guerra mundial. Que va portar a una situació en què les contradiccions es van magnificar de tal manera que era inevitable el conflicte social. A partir dels fets històrics esmentats anteriorment podem veure que les postures immobilistes que es basen en la idea que al final es generaran una sèrie de contradiccions tan grans en el mateix sistema que aquest acabarà col·lapsant. Com queda demostrat si compares l'exemple d'Itàlia amb el de l'estat espanyol. Ja que aquest últim es va mantenir tot i les seves clares contradiccions. Per això podem reafirmar-nos en què l'immobilisme no és més que una estratègia clarament contrarevolucionària.
Agafant com a base els paràgrafs anteriors. La necessitat més imperiosa que té la classe obrera ara mateix és fomentar l'autodefensa. Oposar força a la força. Ja sigui en l'àmbit legal sota l'empara dels sindicats, com formar la classe obrera en l'autodefensa. Ja que arribarà un moment que els interessos de la burgesia es veuran clarament en perill aquesta enviarà les seves forces repressives. Ja sigui exercint una violència patronal, en qualsevol de les seves expressions, com una repressió per part de l'estat burges. El moviment obrer ha d'estar preparat per confrontar-s'hi directament. De manera estretament lligada, necessitem que els nostres sindicats prenguin molta més força i esdevinguin referencials per la gran part de la classe treballadora. Però per desgràcia ara per ara l'autodefensa és essencial, no per preservar les nostres victòries, sinó per intentar defensar-nos i evitar la precarització sistemàtica que vivim com a classe. Per tant entenem l'autodefensa com a part indispensable en tot moviment veritablement revolucionari.
Seguidament, veiem evident la necessitat d'una organització de quadres per poder transmetre dialècticament el meravellós missatge del comunisme. Aquesta ha de ser prou potent per poder combatre a nivell ideològic per poder tirar cap al nostre bàndol a tots aquells intel·lectuals o potencials quadres que no han adaptat una postura concreta. Per això hem de tornar a esdevenir referencials a l'acadèmia. Però igualment important és que no ens podem permetre cap mena de concessió en la "incomprensió de les masses". Ja que això va en contra de la seva veritable existència. Es tradueix en una major capacitat dialèctica que permetrà poder donar el missatge i l'esperança necessària per vèncer.
Tot ha anat encarat en l'antifeixisme. Però s'aprecia, que és igualment profitós per la lluita contra el capital. Podem extreure que si ho analitzem amb més perspectiva, veiem que totes i cada unes de les problemàtiques que pateix la classe treballadora de manera sistemàtica s'engloben dins d'una mateixa lluita. La lluita de la classe treballadora en el camí cap al comunisme.

Com combatre el feixisme i véncer. Clara Zetkin. Tigre de Paper, 2019.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Esquerra Independentista: un teixit que s'estripa?

Aquesta darrera setmana hem llegit l'article publicat a contracultura "L'Esquerra Independentista: Un Teixit que s'estripa", text que realitza una crítica al nostre moviment. Us compartim un resum de les crítiques que realitza i les conclusions que n'hem tret després del debat. L'article comença amb una premissa inicial molt clara l'EI defensa uns interessos socialdemòcrates i hi ha una massa de proletariats que l'està estripant. Posteriorment inicia la seva proposta en què considera que és necessària la independència política del proletariat, argumentant que qui lidera el nostre projecte polític són les "classes mitjanes". A més a més realitza una crítica ferma al moviment d'alliberament nacional realitzant afirmacions com la nació és un concepte interclassista o que és la burgesia qui lidera el procés d'alliberament nacional. La seva resposta a aquest fet és una organització comunal supraestatal i una revolució a nivell inter

Dona, obrera i socialista

Ja fa segles que les dones de classe treballadora alcem la veu i el puny per combatre l’explotació que patim dins el sistema capitalista. Des de les que ens han precedit, com Clara Zetkin organitzant les dones treballadores a principis del segle XX, passant per Angela Davis, encapçalant el moviment feminista antiracista des del marxisme, fins a dia d’avui, organitzades i disposades a lluitar contra un sistema que ens asfixia i ens explota. S’ha de destacar que després que finalitzés la segona onada feminista nord-americana, o la tercera onada feminista -a finals dels 90-, que reivindicava el dret al propi cos i a la lliure sexualitat, la teoria i pràctica feminista van quedar completament aïllades i deixades a les mans de l’avançament de la postmodernitat, fet que va donar pas a la creació de posicionaments individualistes com la teoria King Kong o la Teoria Queer, un retrocés en l’enteniment dels valors col·lectius i la lluita de la dona obrera. Tot i el que suposa el pas del te

Petrograd, Xangai

Avui m’he acabat de llegir el primer capítol de “Petrograd, Xangai” i m’he anat a dormir amb aquesta idea que tenien els filòsofs grecs i que no em puc treure del cap; “l’ésser humà és un bípede sense plomes”. I és que tenien raó, no som tant diferents d’aquests antecedents nostres. Nosaltres, com a animals que som, tenim aquesta necessitat d’organitzar-nos en manada i fugir de qualsevol altre ésser que ens intenti oprimir o engabiar. No m’agradaria ofendre a ningú amb aquest analogia, però tan diferents som dels bípedes amb plomes? Espècies diferents, si, però que s’organitzen en grups amb un mateix objectiu. Igual la diferència és que els ocells van néixer per volar en grups i deixar volar, sovint sense un líder més que les pròpies masses, mentre que part de la nostra societat creu que volar consisteix en volar millor o en no deixar volar als altres. Per què aquestes diferències si al cap i a la fi acabo d’afirmar que no som gens diferents? Per què intentar trepitjar-nos els uns als